La nit no ha deixat llum sinó en els trossos de gel, que ens repartim i no bevem. Ens ho farà saber. Fins a la fi ho hem de saber: com la van violar, i el corredor del col.legi es tornava un uad de pedres seques, i els voltors explotaven, enlaire, com les gotes de gasolina en els pistons. Hi ha qui sap sofrir més que els altres. Tots voldríem sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix de joncs, i arrecerar les blanques medules sota molta frescor. Pero n'hi ha un que sofreix més, fins que aixeca el gosset i l'hi tira a la cara, i ella es vessa per terra, mollament. Un toll rodó de bava i pietat d'ella mateixa. I no hi podem fer res. Hem d'esperar que algú proposi que ens n'anem.
|
La confidencia (Versión de M. Àngels Cabré) |
Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo. De la gent i les coses que us han estat amics, ell se n'amagarà. No tornarà al cafè que és fet per a esperar-te. Vindran mesos amb erra: serà lluny de les taules de marbre, on us servien les ostres i el vi blanc. En els dies de pluja no mirarà l'asfalt on us havíeu vist quan no es trobaven taxis i havíeu d'anar a peu. No obrirà més els llibres que li han parlat de tu: ignorarà què diuen quan no parlen de tu. I sobretot, hi pots comptar, ni a tu ni a mi no ens farà saber on para. S'anira confinant dins de les terres llunyanes. Caminarà per boscos foscos. No el sobtarà l'atzagaia de llum de la nostra memòria. I quan sigui tan lluny que mig el creguem mort, podrem recordar i dir que no te l'estimaves. No ens farà cap angúnia de veure com li manques. Serà com un espectre sense vida ni pena. Com la foto macabra d'una Gueule Cassee, que orna un aparador i no ens fa cap efecte. Per ara, no ho diguem: no trasbalsem la gent mostrant-los la ferida sagnant i purulenta. Donem-li temps i oblit. Callem, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi.
|
El mutilado (Versión de Pere Gimferrer)
|
Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem. Prendrem el tren més lent, i baixarem a la tercera estació, en un poble de terra sense verds. El disc vermell d'una taverna ens donarà el senyal. Creurem. Ens asseurem, i tot el dia, mirats pero sense mirar, ens prendrem la tèbia cervesa del silenci. Tornarem ben segurs que cap record no ha nascut en nosaltres. Quan trobem el primer amic, comprendrem que aquell dia ha estat el del prodigi, que s'han dit el mot senzill i just, i tothom riu. Riurem també, i guardarem el secret. I sobretot després, quan els turmenti d'haver-se descobert que no es volien tal com eren i hauran tornat a ser, i s'agermanin tots en l'odi mutu, callarem. Que no sàpiga ningú que no vam dir ni sentir res. Que puguin odiar-nos també, fraternalment
|
El secreto (Versión de José María Valverde) |
un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què son?" Paletes: manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany". Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna
|
Estancia de otoño
(Versión de José Corredor-Matheos) |
T de mar llisa i daurada. Agafades de mans, no es diuen res. Carrers d'homes rancuniosos perquè no hi ha cap home com ells, que elles coneguin. Ara no van enlloc. Tornen del sol. Travessen tardes llargues, carrers de mots incomprensibles. No s'enduen records. Volen només saber que s'agafen de mans i van juntes, per un carrer de l'estranger
|
Dos amigas
En los tobillos sol (Version de José Agustín Goytisolo) |