New Page 1

La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

«La vaca ciega»

En los troncos topando de cabeza,
hacia el agua avanzando vagorosa,
del todo sola va la vaca. Es ciega.
De una pedrada harto certera un ojo
le ha deshecho el boyero, y en el otro
se le ha puesto una tela. La vaca es ciega.
Va a abrevarse a la fuente que solía,
mas no cual otras veces con firmeza,
ni con sus compañeras, sino sola.
Sus hermanas por lomas y cañadas,
por silencio de prados y riberas,
hacen sonar la esquila mientras pastan
hierba fresca al azar. Ella caería.
Topa de morro en la gastada pila,
afrentada se arredra, pero torna,
dobla la frente al agua y bebe en calma.
Poco y casi sin sed; después levanta
al cielo enorme la testuz cornuda
con gesto de tragedia; parpadea
sobre las muertas niñas, y se vuelve,
bajo el ardiente sol, de lumbre huérfana,
por sendas que no olvida, vacilando,
blandiendo en languidez la larga cola.

(Versión de Miguel de Unamuno)

Ir al índice

Himne Iberic (comienzo)

Cantàbria! Som tos braus mariners
cantant enmig les tempestats;
la terra és gran, el mar ho és més,
i terra i mar són encrespats.
La nostra vida és lluita,
el nostre cor és fort,
ningú ha pogut tos fills domar;
només la mort, només la mort,
la neu dels cims, el fons del mar.

¡Cantabria! Son tus bravos marineros
cantando en medio de las tempestades;
la tierra es grande, el mar lo es más,
y tierra y mar encrespados están.
Nuestra vida es lucha,
nuestro corazón es fuerte,
nadie ha podido a tus hijos domar;
sólo la muerte, sólo la muerte,
la nieve de las cumbres, el fondo del mar.

Ir al índice

Festeig

Vora la mar cantabrica III

Sota les estrelles, d'espatlles al mar,

una galta humida, fresca de serena,

una galta suau i plena

és ben dolça de besar.

Entre dos silencis, bes silenciós,

com vares deixar-nos tremolant tots dos

dins la nit quieta amb deixos ardents

de la migdiada i dels terrals vents.

 El reberes silenciosa.

Mos llavis, dolços encar,

te van preguntâ una cosa,

i tu no'm vas contestar.

Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el bes

i que se sentia la plena mar alta.

Tu, tota caiguda, semblaves malalta...

Oh! No hi tornaré mai més.

Prô la flonja galta ruixada amb serena,

sota de ma boca, d'espatlles al mar;

prô la xafogosa nit d'Agost serena,

ai! com la podré oblidar?

PULSA AQUÍ PARA LEER POEMAS DEDICADOS A BESOS

Y AQUÍ PARA LEER UN ENSAYO DE UNAMUNO EN QUE SE REFIERE A ESTOS POEMAS

Bajo las estrellas, de espaldas al mar,

una húmeda mejilla, fresca de rocío,

mejilla suave y llena,

es bien dulce de besar.

Entre dos silencios, beso silencioso,

cómo nos dejaste temblando a los dos

en la noche quieta, con dejos ardientes

de los mediodías y vientos de la  tierra.

Lo recibiste en silencio.

Mis labios, dulces aún,

te preguntaron una cosa

y tú no me respondiste.

¿Qué te pregunté?... Sólo sé del beso

y que se escuchaba, lleno y alto, el mar.

Y tú, desmayada, pareciste enferma.

¡Oh! No lo haré nunca más.

Pero la mejilla mojada en rocío,

bajo mi boca, de espaldas al mar,

y la densa noche serena de agosto,

¿cómo, ¡ay!, la podré olvidar?

Ir al índice

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill

que et parla en llengua - no castellana;

parlo en la llengua - que m'ha donat

la terra aspra:

en'questa llengua - pocs t'han parlat;

en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries - i els teus records,

records i glòries - només de morts:

has viscut trista.

Jo vui parlar-te - molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes - vida és la sang,

vida pels d'ara - i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies - a morts els fills,

te satisfeies - d'honres mortals,

i eren tes festes - els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens

dels fills que duies - a que morissin:

somrients marxaven - cap a l'atzar;

i tu cantaves - vora del mar

com una folla.

On són els barcos? - On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes, - no tens ningú.

Espanya, Espanya, - retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;

que el plô et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc,

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

«Oda a España»

Escucha, España, la voz de un hijo
que te habla en lengua no castellana;
hablo en la lengua que me ha legado
la tierra áspera;
en esta lengua pocos te hablaron;
en la otra, demasiado.

Demasiado de los saguntinos
y de los que mueren por la patria;
y por tus glorias y tus recuerdos,
recuerdo y gloria de cosas muertas,
triste has vivido.

De distinta manera quiero hablarte.
¿Por qué derramar la sangre inútil?
La sangre es vida, si está en las venas,
vida hoy, vida para los que vengan;
vertida, es muerte.

Demasiado pensaste en tu honor
y escasamente en tu vida:
tus hijos, trágica, diste a la muerte.
Mortales honras te satisfacían;
tus fiestas eran tus funerales,
¡oh triste España!

Yo vi barcos zarpar repletos
de hijos que a la muerte entregabas:
sonriendo iban hacia el azar,
y tú cantabas junto a la mar
como una loca.

¿Dónde tus barcos? ¿Dónde tus hijos?
Pregúntalo al Poniente, a la ola brava:
perdiste todo, a nadie tienes.
¡España, España, vuelve en ti,
rompe el llanto de madre!

Sálvate, sálvate de tantos males;
que el llanto te haga alegre, fecunda y viva;
piensa en la vida que te rodea;
alza la frente,
sonríe ante los siete colores del iris.

¿Dónde estás España, dónde que no te veo?
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No comprendes esta lengua que entre peligros te habla?
¿A tus hijos no sabes ya entender?
¡Adiós, España!
(Versión de José Batlló)

La sardana
                          I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d'una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d'un culte
que en mística dansa se'n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l'ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para's suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         III
El botó d'eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l'anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d'aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s'apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant...
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d'ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

                         IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

Ir al índice